Volem conèixer l’Arc de Sant Martí a través de les persones.

Carles Alemany i Cervera

Avui coneixerem el Carles Alemany i Cervera, que té 18 anys i ha estudiat l’ESO i la formació CAFEM (activitats fisicoesportives en el medi natural).

L’Arc de Sant Martí és la seva primera experiència professional,pero això no vol dir que no conegui el món associatiu. Pertany a diferents entitats socials i culturals de Martorell.

Actualment forma part de l’equip de monitors de lleure que porten l’activitat dels dissabtes, oferint sortides i propostes a Martorell i a les poblacions del voltant. A la piscina fa suport a la Natació Adaptada.

Fa poc que treballa a l’Arc, però durant tot l’any passat va fer les seves pràctiques amb uns resultats que li han facilitat la contractació a l’entitat.

Quan al Carles li preguntem si faria alguna cosa diferent, és molt directe:

“No. M’apassiona la meva feina”

PARLEM DE LES PERSONES

Li vam preguntar al Carles per l’Arc de Sant Martí. Ens diu que  coneix l’entitat pel seu tiet; ell va ser qui va fer que el Carles tingui  aquest interès per millorar la vida de les persones amb discapacitat.

Però hi ha moltíssimes més coses que l’uneixen a l’Arc de Sant Martí.

El Carles és part de l’entitat des que va néixer, de ben petit ja el portàvem amb els nois de l’Arc. La seva mare, l’Esther, és fundadora de l’Associació. Ella, com a germana, i altres pares fa molts anys van tenir la iniciativa d’associar-se, per crear una entitat que fes activitats pels nois i noies a Martorell. La seva àvia, la Montserrat, ha recorregut Catalunya i part d’Espanya buscant idees per portar a prop de casa pel Carles i els seus companys.

Molts exemples com aquest, han fet que el Carles Alemany porti molt dintre l’entitat.

Quan veig al Carles relacionant-se amb els nois i noies de l’esplai, em queda clar que fa temps que es relaciona amb ells.

Tot i ser dels més joves té una gran naturalitat en el tracte; són persones que ell coneix de dintre i fora del centre, amics del seu tiet, de la seva mare i del seu entorn.

Ens diu que la seva visió d’aquestes persones sempre ha estat igual; quan convius amb elles no trobes cap diferencia. Són persones amb la seva manera de fer i de pensar, com tots els altres, i així ho diu el Carles:

“Com que a casa tenim un familiar que és discapacitat, sempre he tingut una visió molt positiva, sempre he entès que no són més que persones que per algun motiu, de vegades inexplicable, no poden realitzar amb facilitat alguna acció i requereixen una tercera persona per fer-ho més fàcil. Actualment, la meva visió no ha canviat, segueixo pensant igual.

Passar les tardes dels dissabtes amb ells, són coses que no saps com explicar però que et fan sentir feliç.”

Li hem preguntat al Carles com li agradaria que els seus amics i coneguts tractessin a les persones amb discapacitat, ens diu:

“Malauradament, encara no estem en una societat  100% madura i no tothom respecta les persones amb discapacitat; però pel que fa al meu món,  he tingut la sort d’estar sempre acompanyat de persones que entenen què és una discapacitat i encara més important, que saben què és una persona.”

Quan parlem del futur i de com fer més feliços a les persones amb discapacitat, no ens parla d’objectius concrets. El Carles pensa que la felicitat no es fa, que es transmet a través de com interaccionem entre nosaltres.

Bon missatge per a tots! Quan diu això, ell només veu persones, sense etiquetes. 

Així ho veu el Carles, una persona jove, implicada, propera i divertida.